Practicar el silenci per poder escoltar: el Desert com a mestre
Mònica Lapeyra Pertussini
Fa poc vaig assistir a un Taller de Comunicació que impartia Ferran Ramón-Cortés. He llegit alguns dels seus llibres i m'agrada el seu discurs, que gairebé no és discurs com a tal pel fresc, directe, respectuós i obert d'aquest.
En el model de comunicació que el Ferran va compartir amb nosaltres, que té el seu origen en els ensenyaments d'Oriol Pujol i Borotau, un dels pilars en què se sosté la comunicació és, paradoxalment, el silenci. En concret, el silenci interior.
El que escolta, o millor dit, els que escoltem, sovint combinem aquesta delicada tasca amb altres variades: opinar sobre el tema, jutjar a l'altre, intentar agradar-li, fer mentalment la llista de la compra, desconnectar sense anar-nos a cap altre pensament concret, tenir ganes d'interrompre -o interrompre- per explicar la nostra versió de la història, o per fer preguntes, o per discrepar en alguna part del relat, o ...
Si el silenci "exterior" és difícil de mantenir de vegades, el silenci "interior", segurament, encara ho és més. Tant que, quan a ell em refereixo, hi ha persones que no poden trobar cap experiència pròpia que enllaci amb les meves explicacions. Persones que ni tan sols saben que existeix.
El desert és un gran mestre en aquesta atrevida i valuosa assignatura que podríem titular "el silenci interior".
